Como un capullo

Tendría que besar con más intensidad los lugares de este mundo. Podría creer en las personas y jamás olvidar quien soy. Podría establecer las normas de mis pensamientos, los hechos incoherentes que me rodean y dominarlos con una sola mirada, un solo tono de voz; en una única y honesta expresión de amor. Me gustaría, desearía, olvidar los temores del olvido, los paisajes a los que he sobrevivido, he disfrutado y a la vez maldecido. ¿Seré como un robot que sólo domina el espacio? ¿Seré que hecho de menos las incongruencias y los corazones rotos de la adolescencia? ¿Será que he madurado? ¿O que he generado más miedos fruto del (des)conocimiento? Podría perder los temores de la causa y del efecto, sólo vivir el momento placentero del mismo vivir. Recorrer este mundo como una amapola para un día marcir y poder decir que aun habiendo perdido la habilidad de crear, de producir, lo compensa el volar. Será que me siento aún un capullo, o será que aun no me he dejado caer en un lugar para descansar?

Fantasmes

Per què sóc?

Podria explicar que visc en un palau, ple d’encanteris, amants, espelmes que s’encenen al meu voltant. Són els somnis, l'imaginació de països llunyans, temps remots, llocs estranys. Pot ser és per això que allà on no arriba el gest arriba la paraula.

Els desitjos de les mentides no son intencionats, son malifetes de l’enveja, combinació d’odi i por en paranys d’eminències retòriques. Em pregunto si qui amb arrogància o menyspreu no se n’avergonyeix. Potser seré un ingenu i pensaré que no se n’adona, però el cert és que creuré que per falta d’ètica o de moral no n’és conscient, i per tant, no és capaç d’assumir el mal en les seves paraules.

Són captiveris del discurs, arrogants de la paraula. La sinceritat hauria de ser un atribut fonamental en l’ésser humà. És la que ens permet de realitzar-nos com a persones, de reconèixer les pròpies capacitats, errors i ésser. El discurs de la honestedat i la humilitat són inherents amb aquests pensaments freds d’una nit massa calda.

Però la realitat és que apaivago les conseqüències d’una realitat maligna de la qual en soc culpable, i són les paraules més sinceres, honestes les que m’agradaria expressar, però per impuls, que és el que em preocupa, moltes vegades no esmeno, no mostro ni descric.

Per això, vull assegurar-me de mai més haver d’assumir les conseqüències, abaixar el cap i reparar els danys. M’agrada pensar que cada dia em faig una mica més gran si soc capaç d’aprendre i jutja’m.

Panoràmic

Son dies estranys. Penso en les coses que em passen, veig el que succeeix al meu voltant. Sovint no entenc el que em diuen, reconec però, que algunes vegades soc aliè als seus paranys. Podria ser la pressió del sucre en les venes; és cert que ja des de massa dies soc un habitual en les pastisseries per fer-me pujar la moral: ara ho necessito més que mai. Potser però son només maldecaps d’una persona despistada, d’un somiador sense descans. M’agradaria tant enumerar els problemes que m’empipen, tan  les decisions que em fan por de reprendre com el que encara haig de començar.

Massa temps, massa cabòries, un rastre que no s’acaba mai. Podria demanar ajuda, podria fer-me entendre, però és que resulta que ni tan sols ho sé explicar. La situació sovint m’ofega i no en soc aliè, ni per ego ni per desconeixement; és tota  la meva joventut la que està cascant. Algun despistat encara es pregunta en les promeses de futur...

Sembrava que tot havia de ser fàcil, que tot seguiria el seu transcurs, natural, racional, tanmateix parental. Ja podíem sentir les notes del pianista mentre somreia, però ara entenem perquè sempre mirava avall. Ell ho interpretava sense saber-ho i per això tocava sense partitura. Malgrat tot el pianista ha estat hàbil, i sense orquestra ni auditori ens ha deixat la seva musica, que al menys a mi, m’ajuda a no pensar. El meu cap dona massa voltes a massa idees, a massa projectes, il·lusions, pensaments, desitjos... i per sort, encara em queden les cançons. Gràcies company pel regal.  

Gràcies també per les aventures, per haver hagut de marxar, per tants amics que he pogut conèixer i tot el que he pogut veure i aprendre, tanmateix per la lliçó profunda de moralitat, humilitat i que crec que ha afectat a la meva estima i al sentit que tenia de llibertat. És cert que a base de desil·lusions he pogut lluitar, sobreviure i fer-me gran... però ara que en Peter Pan és fora, si es que a algú li feia vergonya, l’intimidava, l’incomodava o li feia estranys, que no pateixi i que aprofiti ara per dir-me a la cara, una altra vegada, que a la mili hauríem d’haver anat...    

En un hivern fred de somnis congelats esmicolats per terra emmirallant el destí que mai havia existit

Essent incòmodes de les meves decisions, pudorós en les paraules

Me’n recordo, indecís, tímid, confús. T’esperava, et necessitava, et desitjava, et volia, t’odiava. Tenia por. Volia embriagar-me de les sensacions de començar una nova vida, de compartir-la d’esperança per l’afecció desconeguda. Tanmateix, no podia, no m’agradava, no havia de ser amb tu. Mai havies estat dins dels somnis que tenia. Buscava algú que em pugues comprendre. Reconec que vaig ser egoista.

Tenia pressa, volia córrer; les meves passes no entenien el que volia dir caminar i em vaig cansar massa aviat. No vaig comprendre, no ho volia... L’obsessió va fer perdrem l’orientació del rumb acabant completament perdut en els carrers del teu cos fins a romandre completament oblidat en algun cul-de-sac del teu cor. I allà esperava que em trobessis i que em salvessis, que m’alliberessis de l’autocomplaença satisfacció de mentides, de les meves mentides, i que em volguessis.

Només van ser tres setmanes, però vas dominar el temps tal i com ho vas fer amb mi. No vaig ser capaç de gaudir-les, penedit de sentiments i d’il·lusions implícites de prejudicis.  Em vaig fer mal. Tot va ser culpa meva. Et delirava. Era buscador de sensacions sense palpar-les, notar-les, sentir-les, gaudir-les.

I vaig haver de marxar; tot es va acabar. Vaig ser egoista, no vaig ser capaç de comprendre que el que feia era només per tu. No volia que em fessis mal i no me’n vas ves; m’havia de témer a mi mateix. Aquesta vegada l’horitzó de l’oceà no em va descobrir que vaig ser massa covard, em vaig amagar, vaig fugir, et vaig deixar i et vaig perdre, sense lliurar-me a la voluntat del que sempre havia estat. T’estimava, ara ho sé, t’estimava.

Joan 

P.D. Perdona’m per tot aquest temps que he estat sense contactar amb tu...

Crida

Mentrestant aquí espero. Aliè als segons, combatiu amb els minuts, injust amb els anys. Davant d’un paper, escrivint, després, pensant. Busco maneres per canviar, per actuar, per decidir, per lluitar. Però s’han acabat les guerres; en tinc prou amb solemnes batalles per conquerir la felicitat. No permetré mai més les injustícies d’aquells que es lliurin per mi. He de ser valent per combatre sols amb una espasa, la paraula; sense escut, la llibertat.

Desprogramación

Aunque tendido en el suelo puedo ver las bondades de este lugar obviando posibles espectros que pretendan redimirme mediante falacias.

Egocentrismo esquizofrénico impiadoso de mentiras, carente de afecto honesto y cuidado desánimo. Que se diviertan quienes buscan sonrisas profanas de tristezas, se rezumben en mentiras manipuladoras y hagan caso de aquellos gestos incoherentes con su mirada. Que les jodan. No necesito, no quiero rendiciones a mis palabras ni imitaciones estorbadas de sonrisas perfectas, reproducciones que su intelecto les niega, perturbadas de remordimientos y  maltrechas por el descaro arrogante a la mentira. No prueben ni siquiera, ni me mientan ni me manipulen con técnicas estudiadas en academias, probadas en estudios el cual me conviertan en probeta por mi posible concordia pasajera. Que sean ratas. Quiero ser ajeno de aquellos que pronuncian lo que creen que prefiero o quiero, convirtiéndome en la monotonía de lo vacío, en esclavo del control de sus maniobras. Pido que me sorprendan, que me impresionen con su sinceridad inherente, que me insulten, que me critiquen a la cara y penetre en mis ojos lo que puedo ser, decir, besar, abrazar, gritar, llorar, amar, menospreciar, ser lo que eres, lo que soy, lo que no eres, lo que no soy.

Un conte tradicional

S’explica la historia que fa molt i molt de temps, hi havia “l’ètica” i existia “la moral”.