dimecres, 3 de novembre de 2010

Pròleg

Tot comença com un somni. Dorms, o creus que dorms. Reposes. Fins que et despertes a les fosques sense saber on te trobes, què hi fas allà, i ni tan sols tens indicis de qui ets. Tot transcendeix meravellosament en silenci, solitàriament, fins que en un moment donat respires profundament, tornes a tancar els ulls i per un instant, el més meravellós i màgic dels que podràs arribar mai a gaudir en la vida ho entens. El destí acaba d’acaronar suament la teva cara, des dels cabells fins al bescoll; i ho has vist tot clar... totes les preguntes han estat contestades, i el més gran i apreciat de tots els secrets ha estat revelat. Però el temps prossegueix, i mentre es consumeix, et vas oblidant de totes les respostes, maleint el present i el futur perquè et desprengui de la senzillesa d’un instant; i ara, esdevenint tan complicat, es converteixi en el més llarg i costós camí de tots els que tot ésser humà pugui arribar mai a recorre. I el teu cor encongit plora, i tu també plores, intentant que del plor floreixin les respostes, simulant tal i com aquella vegada va succeir, sadollant el desig inútilment.

Amic meu, no et preocupis, si més no, si d’aquell preciós instant no en queden només les sensacions, sinó també l’esperança d’experimentar, de saber i no de creure, de gaudir i no de viure. Perquè si és així, i recuperes aquell instant i el fas cert, el podràs mantenir fins que aquest esdevindrà etern. Però no t’ho puc garantir; potser tot només fou un somni. O potser encara, no has acabat de somiar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada