dimecres, 10 de novembre de 2010

Silenci

Quina historia us contaré  avui en dia que ja no s’hagi explicat? Només se m’acut una paranoia melòdica per sortir del pas:

Tot comença en una vila, en una casa de pagès, on s’hi conreen des de presseguers fins a idees, tot i que sempre siguin malpensaments. Quina llàstima pel pobre jove que hi vivia, que tocava la flauta perquè no s’havia tocar el piano; es veu que tantes tecles li feien mal de cap. Potser d’això li venia la dèria, i es que quan dormia li era inevitable delirar. En els somnis l’únic que hi veia era pols i bòria, que de tant espessa, no el deixaven ni despertar; per més que mil guitarres ressonessin en la caixa, no podien obrir-li els ulls. Tan se’n donava, pensava el il·lús, si potser la peça no s’acabarà mai.

Si aquesta historia desafinada sols explica una part, després del silenci espera a que comenci affrettando, que serà allegro com mai.

I vet aquí de que es tractava, podia ser una historia sobre personatges mitològics, bruixots o mags, éssers extraordinaris, sens dubte, però dotats últimament de certa mediocritat. Però no és així com anirà la cosa; tot serà segons una idea, una reflexió, una paraula..., a la fi, en base a l’espontaneïtat.
 
Confesso que m’hagués agradat començar aquesta narració dient: “Aquesta historia, com moltes altres abans s’han explicat, comença amb un viatge”, i continuar narrant amb pèls i senyals el desenvolupament d’aquest. Per sort, aquesta historia no s’ha pogut començar així; i dic per sort, perquè de ben segur que si el pròleg ja sonava d’estil romàntic, cursi diria ara, hauria passat el mateix amb aquesta primera entrada al bloc, desproveint-la del sentit que esperava que tingués. I ara me n’alegro.

2 comentaris:

  1. ¿Sabías que dicen que todo lo que empieza mal, termina bien?

    Y tal vez, como ha empezado no de la forma que esperabas, igual el final sea también inesperado (y guai, siempre guai :P)

    suerte, parteimaginariapartereal.

    ResponElimina