dimecres, 26 de setembre de 2012

El meu amic "el Murri"


En Miquel agafa el cotxe per anar a treballar, un BMW M5 blanc que sempre té aparcat al carrer, davant de la porta de casa seva (per comoditat diu ell, per anar en concordança amb el paisatge veïnal, pensem tots). S’atura davant d’un semàfor i espera inconscientment que passi pel pas de zebra una senyora que deu tenir la seva mateixa edat, que arrossega un cotxet d’infant i la qual es troba cada dia. No la coneix personalment, però la seva mirada tendra i alhora decidida li captiva i li alegra dia rere l’altre la tristor embussada. És per això que es desanima, fins a inquietar-se, quan avui no coincideixen.

Aparca el cotxe al pàrquing de l’empresa, entre l’espai destinat al seu cunyat i al pare de la Nuria, la seva esposa. Va ser gràcies a ella que treballa en una posició que ningú es creia que hagués pogut mai aconseguir. El conec des de petit i sempre ha estat un tarambana, una persona que sense cap mena de rancúnia ni moral és incapaç d’entendre les conseqüències dels seus actes, de no veure més enllà del seu interès, de quedar sempre impune de la fúria aliena, de convèncer amb les seves paraules l’ingenu, de sortir-se’n sempre amb la seva, d’aconseguir el que vol i amb qui ho vol. Un vividor que la societat ha convertit en un lluitador, de desgraciat a murri. Així va ser quan va conèixer a la Nuria, en una nit exuberant i alcohòlica, després de fer malabars amb les seves paraules i gestos tal i com ho feia amb l’oliveta dels còctels que un rere l’altre la convidava, tal i com estava acostumat a fer amb la passarel·la de noies que havien passat de puntetes per la seva luxuriosa vida; fins que aquesta vegada, a diferència de les anteriors, ella li va pagar el taxi de tornada, després l’anell, el banquet, el xalet, els capricis, l’estima, la identitat i la vida.

Puja per l’ascensor de l’edifici fins a l’última planta, que condueix al despatx del director i propietari de l’empresa, el seu sogre, un home de pensaments profunds arrelats en la dictadura, en l’església i segons conveniència. Per això, tot i saber de la seva ineficàcia, incompetència i les relacions extramatrimonials amb la secretària, el manté a l’empresa. Res més important que el benestar de la seva filla i encara més, el mantenir el cognom familiar al marge de difamacions.

Entra al seu despatx i es seu al seu escriptori on es disposa a començar la feina. Mai ha estat un home d’ofici, sempre ha aconseguit les oportunitats que se l’hi han ofert, aprofitant-se d’aquí, d’aquell/s, d’allà i fins el més enllà. Ningú s’atreveix a dir que no s’ho mereix; sempre ha jugat les seves cartes i sempre ha guanyat fins ara totes les partides. Així és com ha viscut convençut fins ara de creure’s l’amo dels seus actes, el promotor de tot el que li ha succeït en la seva vida; però el cert és que mai ho ha estat.

Acaba el seu torn. Torna a casa i s’adona que tot el que ha perdut és quelcom més del que ha guanyat i ara es troba totalment desemparat, del que volia i/o podia i del que probablement mai, aconseguirà ésser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada