En un hivern fred de somnis congelats esmicolats per terra emmirallant el destí que mai havia existit

Essent incòmodes de les meves decisions, pudorós en les paraules

Me’n recordo, indecís, tímid, confús. T’esperava, et necessitava, et desitjava, et volia, t’odiava. Tenia por. Volia embriagar-me de les sensacions de començar una nova vida, de compartir-la d’esperança per l’afecció desconeguda. Tanmateix, no podia, no m’agradava, no havia de ser amb tu. Mai havies estat dins dels somnis que tenia. Buscava algú que em pugues comprendre. Reconec que vaig ser egoista.

Tenia pressa, volia córrer; les meves passes no entenien el que volia dir caminar i em vaig cansar massa aviat. No vaig comprendre, no ho volia... L’obsessió va fer perdrem l’orientació del rumb acabant completament perdut en els carrers del teu cos fins a romandre completament oblidat en algun cul-de-sac del teu cor. I allà esperava que em trobessis i que em salvessis, que m’alliberessis de l’autocomplaença satisfacció de mentides, de les meves mentides, i que em volguessis.

Només van ser tres setmanes, però vas dominar el temps tal i com ho vas fer amb mi. No vaig ser capaç de gaudir-les, penedit de sentiments i d’il·lusions implícites de prejudicis.  Em vaig fer mal. Tot va ser culpa meva. Et delirava. Era buscador de sensacions sense palpar-les, notar-les, sentir-les, gaudir-les.

I vaig haver de marxar; tot es va acabar. Vaig ser egoista, no vaig ser capaç de comprendre que el que feia era només per tu. No volia que em fessis mal i no me’n vas ves; m’havia de témer a mi mateix. Aquesta vegada l’horitzó de l’oceà no em va descobrir que vaig ser massa covard, em vaig amagar, vaig fugir, et vaig deixar i et vaig perdre, sense lliurar-me a la voluntat del que sempre havia estat. T’estimava, ara ho sé, t’estimava.

Joan 

P.D. Perdona’m per tot aquest temps que he estat sense contactar amb tu...