divendres, 26 de novembre de 2010

Una noia xamosa

Vet aquí el vaivé d’un mocador blanc intentant encertar amb la màxima punteria el cor del viatger perquè aquest se’n recordi de les persones que sostenen aquest teixit impol·lut. Sovint ens oblidem del significat que contenen els símbols, del que les persones que els sostenen ens volen dir amb aquests; potser és degut al nostre egoisme que només ens permet interpretar aquells símbols sostinguts per nosaltres mateixos, però no els que ens mostren des de l’exterior. Al cap i a la fi, els símbols no serien símbols si no fos pels fets que intrínsecament comporten.

I entre els fets succeïts en un seguit de parades i de transbords per diferents estacions de tren, una noia xamosa asseguda en l’espai destinat per a les maletes (on hi figura: «baggage») a el inici del vagó, cerca la mirada d’un noi, també adolescent, assegut al mateix compartiment. Ell s’atansa a ella, l’observa i la saluda amb la mà, i a continuació defuig indiferent de la seva mirada descarada d’interès, però només per poc temps. Ell per flirtejar-la prepara una astuta jugada: passa per davant seu i s’escapa dins l’espai diminut que queda enmig de dos vagons units, ocupat per un lavabo i un petit passadís que permet l’accés al següent compartiment. Ambdós queden només separats per una espessa capa d’acer i una porta de vidre automàtica situada al mig d’aquesta, de forma que només es poden veure si un dels dos treu el cap per l’espai transparent de la porta, però en cap cas poden sentir-se. L’estratègia del noi dóna fruits, perquè amb aquesta situació augmenta encara més el interès de la noia envers ell, si aquest no era ja aleshores suficient, amagant-se darrera de la paret opaca del vagó. Vagament, ella fa obrir la porta amb el botó situat a la vora de la seva espatlla, i mira incrèdula si el seu estimat s’ha escapat irremediablement per les entranyes del tren o, tal com descobreix immediatament roman a l’altre costat de la paret, buscant la mirada que soluciona el seu dubte; i en un primer moment  s’espanta al cercar-la, creuant-se les mirades al mateix temps, i en defuig com si es tractés d’un impuls extremadament primari per tornar a la seva posició inicial. Però poc després, una vegada assimilada la situació torna a repetir l’acció sense poder controlar el instint animal, si més no, fins a la tercera vegada. A partir d’aquesta, adjunta al contacte visual el contacte físic donant-li petites puntades afectuoses al seu peu recolzat a la paret. Aleshores ell decidit, l’agafa a ella pel braç i l’estira cap a on es troba  amb força, tancant-se al mateix instant la porta automàtica que separa el meu vagó i fins aleshores el de la noia, del petit espai entre vagons, enduent-se-la al seu cau.

Ell comença la conversa, i ella respon a la seva pregunta gesticulant amb força, exageradament, en un moment donat es colpeja inclús amb la porta automàtica, i sembla que li explica de forma divertida un fet succeït amb anterioritat: “I ell es trobava assegut damunt la taula, en un moment donat li vaig desprendre de la seva camisa i després vaig desprendre’m de la meva amb la màxima rapidesa que vaig poder”, ella s’ajup i continua dient: “aleshores li vaig obrir la bragueta, i se la vaig agafar amb força, estirant-la-hi cap a mi” ajudant-se movent el braç dret de dalt a baix per explicar-li, i continuar: “i aleshores, vaig xuclar-li amb tota la força que vaig poder” i movia el cap endavant i cap endarrere,  excitada, i va seguir realitzant aquest moviment fins a cinc vegades, fins que va començar a moure el cap diagonalment i dient amb la boca increïblement oberta: “i no encertava amb l’objectiu, perquè ell es movia molt de pressa..., i tot va ser molt ràpid” ara s’aparta fent un saltiró cap endarrere “i no vaig poder defugir d’aquell raig de semen” reia divertida. Ell se la mirava atentament, amb els ulls ben oberts, sense entendre perquè li explicava això però semblava agraït per la narració, i em va semblar que fins i tot estava més excitat que ella arribats a aquest punt.

Malauradament, no vaig poder entretenir-me més d’aquell esdeveniment que podia observar des del meu seient, perquè el tren va parar i ells van baixar en aquella estació, i encara que ella semblava dubtosa de fer-ho, ell agafant-la novament pel braç tal i com havia fet anteriorment la va impulsar cap a l’exterior i van començar a córrer per l’andana buscant un racó que els permetés defugir del interès aliè; per desgràcia meva.

Assegut en el meu seient reia i els altres passatgers em miraven i ves a saber que devien pensar, però em vaig divertir durant massa estona amb la situació que s’havia donat en aquell tren, perquè no em vaig adonar de que aquella estació corresponia a la que jo, i potser no els dos joves, havia de baixar. Així va ser com vaig haver de recórrer novament el mateix trajecte, però aquesta vegada en sentit contrari, realitzant un viatge més llarg del que realment m’era necessari per poder arribar finalment a la meva destinació.

2 comentaris:

  1. Hola Joan,
    te animo a publicar una nueva entrada pues llevo tiempo entrando a tu bloc para leer una nueva historia que nunca llega.... y no me creo que no haya nada interesante que contar.
    Un abrazo!

    ResponElimina