Panoràmic

Son dies estranys. Penso en les coses que em passen, veig el que succeeix al meu voltant. Sovint no entenc el que em diuen, reconec però, que algunes vegades soc aliè als seus paranys. Podria ser la pressió del sucre en les venes; és cert que ja des de massa dies soc un habitual en les pastisseries per fer-me pujar la moral: ara ho necessito més que mai. Potser però son només maldecaps d’una persona despistada, d’un somiador sense descans. M’agradaria tant enumerar els problemes que m’empipen, tan  les decisions que em fan por de reprendre com el que encara haig de començar.

Massa temps, massa cabòries, un rastre que no s’acaba mai. Podria demanar ajuda, podria fer-me entendre, però és que resulta que ni tan sols ho sé explicar. La situació sovint m’ofega i no en soc aliè, ni per ego ni per desconeixement; és tota  la meva joventut la que està cascant. Algun despistat encara es pregunta en les promeses de futur...

Sembrava que tot havia de ser fàcil, que tot seguiria el seu transcurs, natural, racional, tanmateix parental. Ja podíem sentir les notes del pianista mentre somreia, però ara entenem perquè sempre mirava avall. Ell ho interpretava sense saber-ho i per això tocava sense partitura. Malgrat tot el pianista ha estat hàbil, i sense orquestra ni auditori ens ha deixat la seva musica, que al menys a mi, m’ajuda a no pensar. El meu cap dona massa voltes a massa idees, a massa projectes, il·lusions, pensaments, desitjos... i per sort, encara em queden les cançons. Gràcies company pel regal.  

Gràcies també per les aventures, per haver hagut de marxar, per tants amics que he pogut conèixer i tot el que he pogut veure i aprendre, tanmateix per la lliçó profunda de moralitat, humilitat i que crec que ha afectat a la meva estima i al sentit que tenia de llibertat. És cert que a base de desil·lusions he pogut lluitar, sobreviure i fer-me gran... però ara que en Peter Pan és fora, si es que a algú li feia vergonya, l’intimidava, l’incomodava o li feia estranys, que no pateixi i que aprofiti ara per dir-me a la cara, una altra vegada, que a la mili hauríem d’haver anat...