Camí

Les passes difoses sobre el terra recorren el camí fins a on em trobo, mai enrere.

La pols que s’aixeca quan camino, tanco els ulls i aleshores començo a córrer. L’espai es transforma en temps i aquest no existeix. Els batecs del cor ressonen en els músculs del meu cos; el dolor m’envaeix com les olors de l’entorn, la llum es difon en ombres, esteles i ràfegues tan intenses com la velocitat de les meves cames. No puc parar. El plaer del dolor és satisfacció, música insonora que m’evadeix de les mentides i només puc escoltar la realitat. M’agrada l’olor de l’aire, la flaira que travessa les valls seguint el cabal del riu fins arribar al mar. L’herba, la humitat, la calor, les picades de mosquits, la suor. Puc sentir-ho, puc palpar-ho, puc percebre-ho. Existeix. La duresa de les pedres del camí, els calfreds, el pessigolleig a les puntes dels peus, la boira baixa, les gotes de pluja. És real. No m'importa. No penso, no somio, només crec.

El goce

Dolor, dolor y aun más dolor... ¿Qué recompensa? Hablas de la felicidad en balde mientras tu corazón es el destino del sufrimiento y solo pretendes guiarme hacia él. ¿Para qué?  Sobrevivimos a los contratiempos con benevolencia. Nunca me he afrontado a ninguno de ellos mas tu tampoco. Pretendes llevarme a la frustración sin remordimiento. Seguiré atendiendo a las consecuencias y asumiré tales pecados si cuya existencia es cierta. Seguiremos sin mirar atrás. Aprenderemos a asumir sin recordar y lloraremos.., y trataremos de morir juntos disfrutando cada instante, saboreando en éxtasis las emociones. ¿Dejarás de joder? 

Aventureros

Viajó para descubrir el infinito

Aventureros, mensajeros del alma amamantada con sueños, desvanecedores de los pecados infundados. Nunca habían sido malos, pero tuvieron que huir para conocer la bondad. Se fusionaron en un mapa escapista, perdidos de la compañía, aunque nunca estuvieron solos. No eran muchos, sino unos pocos, al final, solo uno, pues era el único al que merecía la importancia de conocer. Viajó para descubrir el infinito, pero no contaba con sí mismo.

Te escribía para decirte que te quería

Nos miramos...

Miradas entusiastas

Sueños desgastados

Caricias envenenadas

Besos descarados

Mierda de poema!

Solo te escribía para decirte que te quería, y he empezado a escribir, pero nada me salía. Ya sabes como soy, un enamorado despistado de palabras, desordenado en los sentimientos; puede que necesite un tiempo para convertirme en el poeta que siempre quisiste. 

Paraules buides

Llargues sessions de lectura

Passeig

Que bonic es anar-se’n a dormir

Un llarg viatge

El meu amic "el Murri"

En Miquel agafa el cotxe per anar a treballar, un BMW M5 blanc que sempre té aparcat al carrer, davant de la porta de casa seva (per comoditat diu ell, per anar en concordança amb el paisatge veïnal, pensem tots). S’atura davant d’un semàfor i espera inconscientment que passi pel pas de zebra una senyora que deu tenir la seva mateixa edat, que arrossega un cotxet d’infant i la qual es troba cada dia. No la coneix personalment, però la seva mirada tendra i alhora decidida li captiva i li alegra dia rere l’altre la tristor embussada. És per això que es desanima, fins a inquietar-se, quan avui no coincideixen.

Aparca el cotxe al pàrquing de l’empresa, entre l’espai destinat al seu cunyat i al pare de la Nuria, la seva esposa. Va ser gràcies a ella que treballa en una posició que ningú es creia que hagués pogut mai aconseguir. El conec des de petit i sempre ha estat un tarambana, una persona que sense cap mena de rancúnia ni moral és incapaç d’entendre les conseqüències dels seus actes, de no veure més enllà del seu interès, de quedar sempre impune de la fúria aliena, de convèncer amb les seves paraules l’ingenu, de sortir-se’n sempre amb la seva, d’aconseguir el que vol i amb qui ho vol. Un vividor que la societat ha convertit en un lluitador, de desgraciat a murri. Així va ser quan va conèixer a la Nuria, en una nit exuberant i alcohòlica, després de fer malabars amb les seves paraules i gestos tal i com ho feia amb l’oliveta dels còctels que un rere l’altre la convidava, tal i com estava acostumat a fer amb la passarel·la de noies que havien passat de puntetes per la seva luxuriosa vida; fins que aquesta vegada, a diferència de les anteriors, ella li va pagar el taxi de tornada, després l’anell, el banquet, el xalet, els capricis, l’estima, la identitat i la vida.

Puja per l’ascensor de l’edifici fins a l’última planta, que condueix al despatx del director i propietari de l’empresa, el seu sogre, un home de pensaments profunds arrelats en la dictadura, en l’església i segons conveniència. Per això, tot i saber de la seva ineficàcia, incompetència i les relacions extramatrimonials amb la secretària, el manté a l’empresa. Res més important que el benestar de la seva filla i encara més, el mantenir el cognom familiar al marge de difamacions.

Entra al seu despatx i es seu al seu escriptori on es disposa a començar la feina. Mai ha estat un home d’ofici, sempre ha aconseguit les oportunitats que se l’hi han ofert, aprofitant-se d’aquí, d’aquell/s, d’allà i fins el més enllà. Ningú s’atreveix a dir que no s’ho mereix; sempre ha jugat les seves cartes i sempre ha guanyat fins ara totes les partides. Així és com ha viscut convençut fins ara de creure’s l’amo dels seus actes, el promotor de tot el que li ha succeït en la seva vida; però el cert és que mai ho ha estat.

Acaba el seu torn. Torna a casa i s’adona que tot el que ha perdut és quelcom més del que ha guanyat i ara es troba totalment desemparat, del que volia i/o podia i del que probablement mai, aconseguirà ésser.

Divagacions

Consideracions a mitja nit, pensaments profunds arrelats al més enllà. Te’n vas a dormir per descansar, netejar la ment i deixar-la en blanc, però un bombardeig d’idees sense cap mena de sentint aparent apareixen de sobte. Imatges que no et deixen aclucar l’ull i desitges que tot desaparegui començant a creure que deixar la ment en blanc serveix els teus sentits per assolir la màxima mental; i pregues a Déu o, a qui sap qui, perquè tot es converteixi en negre. Qui diu que es un somni? Potser per sort mai és així.

Contradiccions en un badall: la ment en blanc quan tanques els ulls, la percepció de la nit quan els obres. En que penses? Passat, present i futur...coses que ni entens. El cap comença a rumiar sobre éssers llunyans, idees que ni sabies de la seva existència i a vegades tens por, de saber i de creure el que mai has volgut aprendre, de conèixer el que fins ara havies intentat oblidar.

Pensaments útils d’un savi, i com el monjo tibetà demano pau interior perquè el cúmul de son i d’idees arreplegades faci que em concentri només en el que realment importa, com un embut que en redueix el cabal. Un embut d’idees? L’entrada es fa petita i limiten l’entrada de coneixement per adquirir petites porcions del global. L’excés ens fa perdre l’assimilació de conceptes per l’ús de paraules buides de contingut.

D’idees es com comença el meu somni i sense poder expressar, però si entendre, es com acaba. Potser no pots dormir? Bona nit.